CAN MOLINS. Informe històric.
Jordi Moners.
En
el seu estat actual, la masia és constituïda per un complex d’edificis. La casa
principal és la masia característica d’aquesta zona del Baix Llobregat: planta
basilical, amb pla terreny, pis i golfes. A la façana, a les dovelles de l’arc
de la porta principal, la data 1709 ens indica l’època de la construcció. A
ponent, i incorporada totalment a l’edifici principal, hi ha una quarta nau, de
construcció probablement un xic posterior, composta a la planta baixa d’un
menjador-sala d’estar, i al pis superior una galeria oberta amb una sèrie
d’arcades i coberta. A les bigues hi ha dues inscripcions: 1785 i 1787, que
deuen correspondre a la fi de l’edificació de tota aquesta nau p potser només
al cobriment de la galeria. Per sota del nivell de l’entrada principal, però a
pla terreny entrant pel camí que puja de la riera, hi ha d’altres dependències,
amb algun tros d’opus spicatum. Annexos
a la masia pròpiament dita, hi ha d’altres edificis, d’entre els quals una
capella, avui dedicada a magatzem, i originàriament dedicada a Sant Miquel: se
n’inicià la construcció el 1773, segons inscripció de la façana, i fou beneïda
i inaugurada el 1777.
Aprofitant
aquesta pluralitat cronològica de la construcció, podrem interpretar millor la
documentació, tant de l’arxiu Molins com d’altres.
El
1849 els Molins declaren a hisenda 60 mojades pel mas pròpiament dit (a més
d’altres 53 mojades escampades per diferents indrets de Sant Climent i
Viladecans). Però aquestes xifres són molt per sota de la realitat, com ens en
fa avinent un esborrany previ d’aquell document on consten 80 mojades poc més o
menys pel mas Molins i 61 més per els altres conceptes. Però aquesta xifra
encara dubtem que fos veritable, car els límits que s’esmenten de la finca són
els mateixos d’avui, i avui el mas Molins és de 100 mojades exactes.
La
documentació consultada ens fa creure que aquesta hisenda de 100 mojades (prop
de 50 Ha) perdura al llarg de generacions des del segle XIV ençà, i
probablement de molt abans ja, sense desmembraments ni incorporacions
d’importància. I ho creiem així, perquè, d’una banda, el cens que els Molins
pagaven al monestir de Sant Cugat del Vallès, que n’era el propietari aloer,
era , el 1675 i el 1701, d’una quartera i mitja d’ordi, bo, net i receptible,
segons la recta mesura de Barcelona, i a lliurar cada any el dia dels Sant Pere
i Fèlix del mes d’agost (a la declaració de 1849 es diu que la contribució, que
ara es pagava en forma monetitzada al Banc d’Amortització, corresponia a
aquella quartera i mitja d’ordi dels cens del monestir vallesà), i, d’una altra
banda, trobem aquesta mateixa quantitat i aquestes mateixes característiques en
les condicions dels cens que Pere Català havia de lliurar al mateix monestir
l’any 1391 pel seu mas de la partida de s’Abadal: totes aquestes coincidències
són prou il·lustratives. Però a més,
perquè en aquest mateix indret sabem que l’esmentat monestir posseïa un alou
amb un límits gairebé idèntics als de la hisenda dels Molins de l’època
Moderna: al Nord amb el Mont Baig (mons Baius o actual Sant Ramon), a l’Oest
amb la riera de Sant Climent, a l’Est amb la carena del Mont Baig, i al Sud amb
el límit dels actuals municipis de Viladecans i Sant Climent. També ens consta
l’origen d’aquest alou del monestir: és una donació de Lobellus, sa muller i
llurs fills a Santa Maria de Castelldefels, dependent del monestir del Vallès,
feta el 970, segons document n. 92 del Cartulari de Sant Cugat. En aquest
document ja s’hi esmenta una casa (ipso manso qui est casale), que evidentment,
no cal identificar, però tampoc descartar la identificació, amb un mas anterior
en el mateix lloc de l’actual.
Desconeixem
el tipus de producció en forma detallada, però actualment encara es conserven
l’era, el molí d’oli, la premsa de raïm i els corrals, que ens indiquen quatre
característiques diferents de la producció. A més, essent el mas prop de la
riera i amb fonts abundoses dins el mateix predi, podem suposar que hi havia
horta i arbres fruiters. El document del 970 parla de vinyes i arbres (s’entén,
fruiters), i sabem que 1829 can Molins tenia cirerers. De corrals, no tenien
solament els del mas (on el 1651 fou enterrada la muller de Jaume Molins, que
morí empestada i, doncs, no pogué ser enterrada al cementiri parroquial), sinó
que en tenien a d’altres llocs de Sant Climent i Viladecans, si més no durant
els segles XVII i XVIII.
Els
Molins, documentats a Sant Climent ja el 1587, ocupaven el mas durant la guerra
dels segadors (com ens aclareix l’esdeveniment luctuós del 1651 ja esmentat), i
el 1675 Pau Molins signa amb l’abat de Sant Cugat un pacte de precari (o nova laudatione) que devia ser, doncs, una
renovació o reconeixement de contracte. La impressió que ens fan els documents
d’aquest període és que a aquesta data seguí una època llarga de prosperitat
econòmica, que s’estroncà, i fins potser es convertí en recessió negativa, cap
als darrers decennis dels segle XVIII. I és en aquest llarg espai de cent anys
que es bastiren les diferents dependències de l’actual masia, com ens corroboren
les inscripcions dels edificis.
I
l’opus spicatum? Correspon a una masia anterior. El contracte
de precari de 1675 s’estén sobre el mas Molins, “vocatum olim mas Deulofeu”. Aquesta família que precedeix, doncs,
als Molins, la tenim documentada a Sant Climent a partir de 1391, i el 1459 el
monestir de Sant Cugat els atorga un contracte d’establiment en aquest mas.
Això ens fa recular, doncs, 200 anys la història de Can Molins.
Fins
aquí els fets comprovats. Però, com ja hem dit, tot i que ara entrem en el camp
de la hipòtesi, la masia del mas d’en Pere Català, del document de 1391, podria
molt ben ser al mateix lloc que la masia Deulofeu-Molins. Les circumstàncies de
ser a la mateixa partida (el topònim s’Abadal es prou clar), ser propietat del
mateix monestir de Sant Cugat, i pagar un cens exactament igual, tant en la
quantitat com en les altres característiques, com el dels Deulofeu i els
Molins, ens ho fan creure així. A manca d’un especialista, nosaltres no podem
datar aquest opus spicatum amb precisió, i només podem situar-lo entre el 970 i
el 1675, però amb la tendència a situar-lo entre “ipso manso qui est casale”
existent ja el 970 i el mas Català del 1291.
Fins
aquí el passat. Però el present i el futur no podem oblidar-los i n’hem de parlar, si no volem tallar les
arrels que ens uneixen amb aquest passat i si no volem convertir la història en
un simple i banal passatemps intel·lectual
d’erudits.
Can
Molins té encara un mobiliari i una distribució interior (cuina, menjador,
dormitoris,...) i exterior (era, capella, edificis annexos, àdhuc un forn per a
fer material de la construcció –suposem que només per a l’ús particular en
moments oportuns-) d’una gran dignitat i un interès considerable. No és una
casa senyorial, sinó simplement la d’una família pagesa benestant que en algun
moment s’acosta al concepte de pagesos acabalats. La masia es troba en un
estat de conservació perfecte, i no
caldria fer-hi gairebé res en cas d’una adaptació per a museu, etc.
L’arxiu
familiar és extraordinari com a arxiu particular. Els documents originals més
antics reculen fins a la segona meitat del segle XV, i, en còpies notarials del
XVIII, hi trobem una sèrie de l’any 1391, que ens ofereix l’informació de fets
esdevinguts al llarg d’aquest segle, el més antic dels quals és de 1311. Conté
no solament documents relacionats amb la història dels Molins i del Mas, sinó
aportacions externes i que a vegades sobten, com la sèrie que descriu any rera
any, durant una seixantena, les eleccions d’una institució pública de l’Hospitalet
de Llobregat del segle XVII, o els que ens parlen dels conflictes socials a
Sant Climent i a Viladecans dels segles XVII i XVIII. Ja amb caràcter privat
–per entrellaçaments d’interessos familiars- conté documentació que interessa a
la història de Gavà dels segles XVI i XVII, la de Viladecans dels XVII i XVIII.
Les de Sant Vicenç del Horts i de Vallirana del XVIII, la de Sant Boi del XVIII
i XIX, i, no cal dir-ho, la de Barcelona. Però també supera els límits de la
història local i comarcal, amb una sèrie del 1391, valuosos per a l’estudi de
la castellania de l’Eramprunyà, i concretament de la família dels poetes March,
o bé el feix, voluminós, interessant i apassionant, del plet social o lluita de
classes entre la noblesa terratinent decadent – en aquest cas el baró de
Cervelló i Sant Vicenç- i la pagesia que se sent lliure dels segle XVIII, en
aquest cas tot un poble sencer, gairebé la totalitat dels pagesos de Sant
Climent.
Considerem
que la masia –amb totes les seves dependències annexes- s’ha de salvar. Podria
ser adaptada per a museu de la pagesia (eines, mobiliari, costums, amb un
centre d’estudis especialitzats en aquest tema) o quelcom semblant. La bellesa
i la tranquil·litat dels encontorns, així com la proximitat i les bones
comunicacions amb Barcelona podrien incrementar-ne l’aprofitament pedagògic.
Aquesta solució cobriria un dels buits més terribles que patim la comarca del
Baix Llobregat, tan destrossada per l’especulació i la ignorància i tan
necessitada de museus i centres culturals que permeti als actuals
baixllobregatins d’establir un contacte amb les nostres arrels humanes i
històriques.
També
considerem que la masia no es pot salvar ella tota sola. Caldria salvar els
encontorns i el predi, versemblantment mil·lenari, de 100 mojades ja esmentat,
podria constituir una unitat a conservar com a parc natural (dels quals, també,
el Baix Llobregat n’està extremadament necessitat), que podria mantenir els
conreus actuals, o adaptar una part d’aquestes mojades a la investigació
agrícola –agricultura biològica, agricultura especialitzada, agricultura
tradicional i històrica de la comarca, ets, etc. Aquestes propostes són un
ideal i una necessitat per a Catalunya, però encara més per a la nostra
comarca, i el terme de Sant Climent i la masia i el mas de Can Molins ofereixen
unes característiques i unes condicions immillorables perquè aquest ideal i
aquesta necessitat es converteixin en realitat amb poca despesa de treball i
diners.
Sant
Climent de Llobregat, novembre de 1984.
Jordi
Moners i Sinyol.
